A propòsit de l'edat invisible

Per diversos mitjans m'han arribat referències sobre l'edat invisible. A més a més de l'article que vaig retallar, avui he rebut, en forma de presentació power point dintre d'un email, tot un seguit de reflexions sobre aquest tema en la mateixa línea que l'article. Deu ser una mica com quan et trenques una cama i portes un guix, llavors veus guixos a tot arreu. També deu tenir que veure amb aquesta teoria que diu que només veiem el que estem preparats per veure. Potser sempre han existit articles i emails com aquests però fins ara no els havia vist. Per posar un exemple. Algú que no faci senderisme no haurà vist mai els senyals del GR92 que hi ha en el passeig marítim. En primer lloc perquè són petits i molt discrets i perquè aquestes dues ratlles, una blanca i l'altra vermella, fora del senderisme no deuen tenir cap significat.

Ha quedat demostrat que estic preparada per entendre que sóc invisible però, d'una altra banda m'està tornant a passar el mateix que amb la síndrome de Stendhal. El fet de posar un nom a un seguit de fenomens naturals i resumir així un procès potser que en un primer moment sembli aclaridor però crec que el que fa és encorsetar quelcom molt més ric i empobrirlo. No obstant, per al propòsit de l'autora de l'article que no només és parlar de l'edat sinó del dolor per la pérdua d'un fill, el concepte d'edat invisible està emprat magistralment.